LLEGENDA D’EN JOAN GARÍ.
La història de Fra Garí, una tradició de Montserrat.
Llegendes medievals de Catalunya. Montserrat, Barcelona.
Diuen que ja en temps antics hi havia hagut ermitans a la muntanya de Montserrat. Eren homes sants que s’hi retiraven a viure en alguna de les moltes coves que s’amaguen entre les roques. Renunciaven a les coses del món per consagrar-se a la vida espiritual, i es veu que n’hi havia que feien miracles. Això, és clar, ja passava molt abans que s’hi construís el monestir.
En Joan Garí era un d’aquests ermitans. Va viure al segle IX, en temps del comte Guifré el Pelós. Per la seva devoció a la Verge i pel seu comportament virtuós era admirat de tothom. Segons sembla, fins i tot la campana de l’ermita de Sant Iscle, propera a la cova on vivia, repicava alegre quan ell hi passava per davant. Aquesta prova miraculosa de la puresa d’ànima d’en Garí irritava especialment els senyors de l’infern…
De manera que, per als dimonis, arrossegar avall aquesta ànima tan valuosa era un repte irresistible. Van fer consell, i ara veurem què van decidir.
Un diable, Belial, fou enviat prop de Garí per temptar-lo. Disfressat d’ermità, va fer com si se’l trobés casualment anant per la muntanya. Mentí dient-li que també vivia fent pregària en una cova i es mostrà meravellat de conèixer-lo, ja que la fama d’en Joan Garí, li digué, era immensa i havia corregut per tota la cristiandat. “Un home sant com vós hauria d’estar al cim de l’Església i gaudir de l’autoritat i dels privilegis que es mereix” afegí.
Per encendre-li el desig, li féu veure a en Joan les aspres roques de la muntanya com si fossin construccions estranyes en una mescla fantàstica i luxosa.
Però l’humil Garí, tot i que aquesta visió li havia fet ballar el cap una mica, es va mostrar immune a la temptació de cobdícia que Belial li presentava.
L’infern es va adonar que se les tenia amb un individu difícil, i que per tant s’havia de canviar d’estratègia.
Calia jugar fort, i els diables es van empescar una tàctica molt més recargolada.
En van enviar un altre d’ells, de nom Lleonat per l’aspecte magnífic que adoptà, encara que per dins fos tan podrit i socarrimat com tots els seus companys. Aquest sortí de sota terra seguit d’una colla de diables a cavall, prenent la forma d’un grup de caçadors que des de Montserrat es va dirigir a la ciutat de Barcelona seguint el curs del Llobregat.
Quin fosc propòsit guiava la cavalcada frenètica d’aquests personatges sinistres?
Barcelona era en aquells temps una ciutat petita, i l’arribada sorollosa d’un grup de cavallers tan vistosos devia ser immediatament coneguda de tothom. I encara més duent al capdavant un home d’aspecte tan noble…
Lleonat s’acostà de seguida al palau del Comte i es deixà veure de la seva filla, la princesa Riquilda. La bella presència i les maneres refinades del foraster seduiren la noia. El Comte es mirava l’escena com si alguna cosa no estigués prou clara, però no va ser a temps d’intervenir quan Riquilda es deixà abraçar per Lleonat i aquest, alhora que mostrava les banyes i les ales entre grans rialles, s’apoderava de la seva ànima.
El diable desaparegué a l’instant per art d’encanteri, deixant enrera el bon Guifré i la jove princesa endimoniada.
Tots els esforços per guarir la posseïda foren en va. Els metges, és clar, no hi tenien res a fer. Però els sacerdots, tampoc. Ni tan sols el bisbe.
Finalment, el dimoni va parlar per boca de Riquilda, que es posà a repetir un nom: “Garí, Garí… porteu-me amb en Garí”.
En sentir-ho, Guifré va ordenar sortir sense perdre temps. Quan van ser davant la cova d’en Garí, el Comte va explicar a l’ermità el que havia passat i afegí: “Us ho prego, permeteu que la deixi amb vós fins que la seva ànima quedi alliberada”.
Joan dubtava, desconcertat. Deia que no en sabia res, d’exorcismes. Belial, encara camuflat, li repetia a l’orella amb delectació: “I que n’és, de bella! No la trobeu encisadora?”
“Més bella que el sol del matí i que tots els estels de la nit…” xiuxiuejà Garí. El diable somrigué, potser era l’únic que l’havia sentit.
Van deixar la princesa amb en Garí. El dimoni que la posseïa va retirar-se ben aviat… per no fer nosa.
Llavors no se sap ben bé què va passar, si en viure junts Garí i Riquilda van arribar a estimar-se de debò l’un a l’altre, o si ell un dia la forçà de mala manera. El cas és que l’ermità va pecar, i de seguida se’n va sentir horroritzat. Ja no era un home pur. Com havia pogut caure?
I en aquell moment, com si el dimoni encara li bufés a l’orella, va dir-se: “Sí, tot ha estat per causa d’ella!”.
No gosem representar-nos allò que s’esdevingué tot seguit: la manera com Garí tragué la vida a Riquilda, a qui considerava la causa de la seva perdició.
En fer-ho, en voler reparar un error amb un altre d’encara més gros, s’abocà de ple en l’abjecció més espantosa.
Així que la tingué morta als seus peus va sentir una riallada que ressonava per la cova. Belial, el seu fals amic i mal conseller, es treia la disfressa i li mostrava la silueta diabòlica.
En Garí, atordit i desesperat, es va veure ja entre les flames de l’infern…
Se sentia enfonsat en un pou de culpa, com si la terra l’anés xuclant cap a l’abisme. El pecat li semblava més reprovable per ser obra d’un home que sabia quin és el camí del bé i que sempre s’havia esforçat a mantenir-s’hi. En un no-res, l’innocent s’havia convertit en el pitjor dels criminals.
Què més faria encara, vist que no era sinó una joguina de les maquinacions del Maligne?
No l’esperava cap altre destí que la condemnació eterna.
Però una mica de llum arribà fins a les profunditats on es trobava. I el perdó? “Només hi pot haver una cosa més gran que el meu pecat, i és la misericòrdia de Déu” va dir-se en Joan Garí. Creure que Déu no podia perdonar el més miserable dels homes seria una falta encara més grossa.
Viatjaria a Roma a implorar de genolls l’absolució del Sant Pare, fos quina fos la penitència que aquest li imposés.
Atuït, paralitzat pel remordiment, en Garí veia al seu voltant la gent que feinejava amunt i avall, indiferents al turment que el corsecava.
En realitat, passar desapercebut li convenia, i marxar lluny també, no fos que el Comte enviés a buscar la seva filla i, en no trobar-la, el perseguís per matar-lo. Garí sabia que mereixia la mort, però no abans d’obtenir el perdó.
S’acostaven a la capital de la cristiandat. Ja li semblava veure’n la llum que des d’allà il·luminava el món com un far.
El Sant Pare rebé Joan Garí i n’escoltà la confessió. “Has comès tan gran pecat, va dir-li, que no et mereixes ser tingut per home. Per tant, a partir d’ara viuràs sempre més com una bèstia, ran de terra, menjant només les coses que per terra trobaràs; no parlaràs amb ningú i no et tornaràs a posar dret ni aixecaràs els ulls envers el cel, ja que no ets digne de mirar-lo.
I si Déu s’apiada de tu i et perdona, t’ho farà saber de manera que no en puguis dubtar”.
Després de confessar, l’expiació. Garí va tornar a Montserrat disposat a passar tots els anys que li quedessin de vida arrosegant-se entre herbes i bestioles com un animal més. Duria una existència penosa impròpia d’un ésser humà i estava trist, però, malgrat tot, satisfet de poder complir una dura penitència que s’acordava amb el mal que havia fet.
El temps va anar passant. Garí es va adaptar estranyament al seu nou medi, fins al punt que la tristor inicial deixà lloc primer a una conformitat abnegada i després a una mena d’alegria en descobrir també la grandesa del Creador en aquell petit univers que tenia a tocar d’ulls i mans. yidu
El càstig s’havia convertit en revelació. Era aquesta la seva finalitat? Havia tornat la bondat a envair l’ànima d’en Joan Garí?
Potser a Déu no l’interessa tant imposar penes a un desgraciat que ha obrat malament com aconseguir que aquest torni a ser bo…
La qüestió és que, passats uns quants anys, diuen que set, uns caçadors van trobar en Garí mentre bevia aigua a la vora del riu, cosa que feia amb els ulls tancats per no veure el cel reflectit a l’aigua, tal com li havia ordenat el Sant Pare.
Es van quedar molt sorpresos. “Mai no havíem vist un animal com aquest” es deien. I és que, amb el temps, la roba de Garí s’havia fet malbé, i el cos sencer se li havia cobert de pèl. Tot ell havia canviat fins al punt que no se’l podia reconèixer.
“Portem-lo al Comte!”. Estaven molt satisfets de la seva troballa, i encara més en comprovar la docilitat de Garí, que no se’ls resistia.
Arribats al palau del Comte de Barcelona van deixar Garí a dins d’una gàbia, talment com si fos un animal. Ell ho acceptà amb serenitat, com un nou episodi de la penitència que encara complia.
Així va restar uns quants dies, però la Providència no l’havia deixat de banda…
Succeí que el comte Guifré havia tingut un altre fill, el príncep Miró, i que va arribar el dia de batejar-lo. A l’hora del festí, i per tal de divertir els convidats, van proposar al Comte d’exhibir aquell rar animal que s’havien trobat al bosc.
Van treure Garí amb una corretja lligada al coll. Tothom se’n meravellà. La dida que tenia el petit Miró en braços s’hi va acostar perquè l’infant el pogués veure bé i llavors s’esdevingué el prodigi. El nadó, dirigint-se al condemnat, pronuncià aquestes paraules: “Aixeca’t, Garí, que Déu ja t’ha perdonat!”.
Tots es van quedar parats. De seguida Guifré s’encarà amb Joan Garí i li demanà, irat: “Vós, Garí… On és la meva filla? Què en vau fer?”. En Garí va contar-li la trista història i oferí el pit a la daga del Comte, però aquest s’aturà i digué “no puc castigar aquell a qui l’Altíssim acaba de perdonar”.
L’ermità afegí que havia enterrat la princesa a prop de la seva cova. Guifré va sortir de seguida amb els seus homes cap a Montserrat.
Quan foren a l’indret que Garí els indicava, van començar a cavar i a remenar la terra. Ho feien amb cura, per no malmetre el cos de Riquilda. Així que el van trobar comprovaren admirats que la noia es mantenia tan bella com quan era viva. El pare s’hi atansà per abraçar-la i ella va obrir els ulls. Tornava a la vida!
Davant d’aquest nou miracle, tots els presents van caure de genolls. Llavors Riquilda va proclamar el seu desig de retirar-se a fer vida religiosa i el noble Guifré s’oferí a construir enmig d’aquelles muntanyes un monestir, que ella regiria, per acollir dones que també volguessin consagrar la vida a Déu.
En Joan Garí va recobrar el seu aspecte d’abans. Tornava a ser un home. Déu se li havia mostrat arreu: al bosc, entre les bestioles i davant de tothom, però sobretot al seu propi cor. Ja no necessitava res i viuria encara molts anys en pau a la seva cova de Montserrat.
QUATRE RATLLES MÉS
De llegendes com la que acabem de contar n’hi ha unes quantes. Són històries d’homes que tot i ser molt religiosos cauen en un pecat gravíssim, passen per una penitència severa i finalment són perdonats. Sembla que la d’en Joan Garí, o Fra Garí, prové d’una d’anterior apareguda gairebé als inicis del cristianisme, que es va anar transformant, essent fins i tot ‘versionada’ per l’islamisme, i que per diverses vies anà a parar a Montserrat. Aquí va trobar un ressò especial, en bona mesura perquè fou relacionada amb l’origen del monestir i el del propi país: evidentment, no és casual que l’acció se situï al segle IX, en època de Guifré el Pelós.
Va gaudir de popularitat durant força temps. Però, és clar, ermitans, dimonis, càstigs terribles i miracles sobreviuen amb dificultats al món modern…
Si volem que, malgrat tot, una tradició continuï viva creiem que cada narrador s’ha de prendre certes llibertats. Per exemple, les versions clàssiques només parlen de la penitència de Garí com d’una condemna envilidora, un càstig que el rebaixa encara més. En canvi, hem volgut aquí remarcar-ne l’aspecte regenerador, ja que cal suposar que l’home bàsicament bo acaba per veure la magnificència de Déu en qualsevol circumstància, i arribat aquest moment el càstig ja ha fet la seva funció i hauria de cessar.
Quant a l’estil de les il·lustracions, com que som de ple en el món medieval s’ha optat per una figuració naturalista, que ens ha semblat adequada per evocar tant aquest ambient llunyà com l’aventura moral de l’heroi.
En comentarem un parell, d’il·lustracions.
Amb la intenció de simbolitzar el gran sentiment de culpa que experimenta Garí l’hem representat al fons d’una mena de pou. Hi ha dues referències per aquesta escena. D’una banda, les roques, prop de Collbató, conegudes com a ‘llit’ i ‘petja’ d’en Garí perquè presenten unes concavitats formades, segons la tradició, pel pes de la culpa d’aquest, quan va passar-hi. D’altra banda, diuen que quan Garí hagué confessat el seu crim al Papa, aquest va dibuixar amb el bàcul una circumferència al seu voltant i li va dir: “Si la teva gran culpa no et pot ser perdonada, ara mateix s’enfonsarà la terra sota els teus peus per endur-se’t a l’infern”. I ja sabem que això no va passar perquè la misericòrdia de Déu és infinita…
Finalment, el formigueig que proclama “sum vermis” (“sóc un cuc”) a la imatge en què l’espectador-lector pot identificar-se millor amb el protagonista, ja que la mà d’aquest podria ser la seva, vol recordar el poema de mossèn Cinto i el Salm 22.
